About the work
Has somiat mai de tenir un lloc secret, només teu, on ningú no pogués entrar?
Això mateix desitjava en Tomàs, que sempre havia de compartir-ho tot: el llit, les joguines, fins i tot l’últim tros de pa. Al seu barri no hi havia mai silenci ni racons propis; tot eren crits, rialles, veus i objectes que passaven de mà en mà.
Un dia, seguint un gat prim i curiós, va descobrir una cosa inesperada: una porta rovellada amagada darrere un mur ple de grafits. Quan la va empènyer, es va obrir un món diferent. Al darrere no hi havia brutícia ni soroll, sinó un hort màgic, ple de tomàquets vermells, maduixes dolces i menta que perfumava l’aire. Per primera vegada, en Tomàs va sentir que alguna cosa era només seva.
Tanmateix, els secrets pesen. I més quan una amiga arriba a l’escola amb gana, quan un veí busca menjar a les escombraries o quan una àvia repeteix frases que fan pensar. L’hort no era només un refugi verd: també semblava respondre als seus pensaments, florint amb la generositat i marcint-se amb l’egoisme.
En aquest conte acompanyaràs en Tomàs en un viatge on descobrirà que alguns tresors creixen quan es comparteixen.
Prepara’t: darrere aquesta porta de paraules també hi floreix un hort, i potser una lliçó per a la teva pròpia vida.
Registered at Safe Creative
| Code: | 2509133057588 |
|---|---|
| Date: | Sep 17 2025 05:27 UTC |
| Author: | Xavier Dueñas |
| License: | All rights reserved |
| Usage in AI: | This work cannot be made available to AI systems. |
About the creator
“Recojo las grietas del mundo y las convierto en palabras que abrazan.”
Escribo para recordar lo que el mundo a veces prefiere olvidar. En cada relato intento nombrar a quienes no figuran en las estadísticas, rescatar la ternura en medio del desastre y hacer de la memoria un acto de cuidado.
Me interesa la literatura como forma de resistencia: relatos breves, densos de humanidad, inspirados en heridas reales pero escritos desde la compasión. Gaza, Bangladés, Chad, cualquier rincón del mundo donde aún se sostenga la vida sin ruido puede ser escenario de mis historias.
Trabajo con la palabra escrita como quien recoge escombros: no para reconstruir lo perdido, sino para preservar lo que sigue siendo digno.