“Quan el món calla” és una balada poètica sobre la intimitat i la força de l’amor. La lletra dibuixa un espai de silenci compartit on el temps sembla aturar-se i cada respiració es converteix en refugi. Els versos evoquen un cor que batega com a guia enmig de la foscor, promeses tendres que es mantenen en el record i somnis que s’enlairen com ales. L’amor hi és descrit com una llum inesborrable, capaç d’acompanyar fins al darrer estel i de renéixer fins i tot quan els camins semblen perduts.

“Quan el món calla” is a poetic ballad about intimacy and the strength of love. The lyrics depict a space of shared silence where time stands still and every breath becomes a refuge. The verses evoke a heart beating as a guiding light through darkness, tender promises that endure in memory, and dreams rising like wings. Love is portrayed as an eternal light, capable of carrying us to the last star and of being rediscovered even when paths seem lost.