About the work
En una petita localitat costanera, una dona narra amb delicada honestedat el dia en què el mar va deixar de ser refugi per convertir-se en testimoni del dolor. Des de la vora és un relat confessional i profundament humà sobre el naufragi d’un caiac davant de la Restinga, i sobre les vides —visibles i invisibles— que aquell mar va carregar i va tornar marcades per sempre.
Des de la infància marcada pel silenci savi d’un pare pescador fins als dies en què el voluntariat es converteix en una manera de guarir el propi dolor, la narradora s’enfronta al límit entre l’esperança i la pèrdua. Entre cossos rescatats, mirades absents, dibuixos infantils i silencis que criden, sorgeix una reflexió íntima sobre el dol, la memòria i la responsabilitat de no oblidar.
Més que un testimoni d’una tragèdia, aquest relat és una abraçada narrativa a qui creua mars buscant vida. Una invitació a mirar sense por el dolor aliè, a quedar-se quan tot en nosaltres voldria fugir.
Perquè, a vegades, recordar és la forma més pura d’estimar.
| Information about the work: | |
| Year | 2025 |
|---|---|
| Extension | relat |
| Subgenre | Basado en fets reals |
About the creator
“Recojo las grietas del mundo y las convierto en palabras que abrazan.”
Escribo para recordar lo que el mundo a veces prefiere olvidar. En cada relato intento nombrar a quienes no figuran en las estadísticas, rescatar la ternura en medio del desastre y hacer de la memoria un acto de cuidado.
Me interesa la literatura como forma de resistencia: relatos breves, densos de humanidad, inspirados en heridas reales pero escritos desde la compasión. Gaza, Bangladés, Chad, cualquier rincón del mundo donde aún se sostenga la vida sin ruido puede ser escenario de mis historias.
Trabajo con la palabra escrita como quien recoge escombros: no para reconstruir lo perdido, sino para preservar lo que sigue siendo digno.