About the work
La Martina ja era al llit i observava el llum de la tauleta que a mesura que enfosquia la nit, il•luminava més i més, mentre el pare la tapava i li feia el petó de bona nit.
—M’agradaria ser un llum, Pare.
—Ah, sí? Doncs t’haurem de posar una bombeta, un cable i endollar-te.
La Martina reia divertida i aleshores el pare li va explicar un conte:
Vet aquí que una vegada hi havia una gavina solitària que cada vespre deixava el grup i esperava pacient que surtis la lluna, li encantava la lluentor que desprenia.
Finalment la lluna apareixia, i la gavina embogia d’alegria, i planejava, i aletejava i feia mil piruetes, com si volgués atreure la seva atenció i parlar amb ella. Però la lluna seguia el seu lent desplaçament sense immutar-se.
Quan la lluna marxava uns dies, la gavina esperava resignada fins que la veia aparèixer com una petita línia corbada al cel, que eixamplava cada nit fins que la tornava a contemplar rodona i brillant, fins i tot li semblava que somreia.
Però encara que la gavina pensava que la lluna no es fixava en ella, no era així. Tantes nits va observar aquell meravellós vol que la gavina li dedicava, que una nit la lluna li va parlar:
—Hola, gavina. Que bonic és volar.
La gavina va aturar el vol, i va quedar bocabadada suspesa a l’aire, no podia creure que la lluna per fi li parlava.
—Oh, lluna! Sí, sí que és bonic volar, però és més bonic tenir la teva bellesa.
—No, gavina. No sóc bella. El que veus és una il•lusió. Només sóc una esfera grisa que volta avorrida dins l’univers.
—No és veritat! De vegades te’n vas, i després d’unes nits, tornes. I la teva llum il•lumina l’aigua del mar, i apareix un camí d’estels, a voltes, blancs, a voltes daurats.
—Aquesta llum que veus, no és meva.
—Ah, no? I doncs, de qui és?
—És d’un amic.
—Jo no tinc cap amic que em doni llum —va dir la gavina, molt trista.
—No la necessites, gavina. Tu tens llum pròpia —va fer la lluna.
La gavina desconcertada va tornar al grup. Feia molts dies que seguia la lluna i dubtava del que li havia dit.
—Pare, les gavines no tenen llum... I nosaltres tampoc.
—Com que no? Tots desprenem llum, Martina.
—I... On la tenim? Jo no la veig.
—La veuen els altres.
—Ah, si?
—Sí.
—I com sabré que els altres veuen la meva llum?
—Sempre que rebis un somriure.
—Pare, tu també tens llum, perquè m’has fet somriure.
—Ara, ja ho has entès.
—La lluna també somriu, Pare?
—I tant, cada nit li somriu al seu amic.
—I qui és l’amic de la lluna?
—El sol, Martina. Au, a dormir...
Print work information
Work information
Title Conte infantil - La lluna i la gavina.
La Martina ja era al llit i observava el llum de la tauleta que a mesura que enfosquia la nit, il•luminava més i més, mentre el pare la tapava i li feia el petó de bona nit.
—M’agradaria ser un llum, Pare.
—Ah, sí? Doncs t’haurem de posar una bombeta, un cable i endollar-te.
La Martina reia divertida i aleshores el pare li va explicar un conte:
Vet aquí que una vegada hi havia una gavina solitària que cada vespre deixava el grup i esperava pacient que surtis la lluna, li encantava la lluentor que desprenia.
Finalment la lluna apareixia, i la gavina embogia d’alegria, i planejava, i aletejava i feia mil piruetes, com si volgués atreure la seva atenció i parlar amb ella. Però la lluna seguia el seu lent desplaçament sense immutar-se.
Quan la lluna marxava uns dies, la gavina esperava resignada fins que la veia aparèixer com una petita línia corbada al cel, que eixamplava cada nit fins que la tornava a contemplar rodona i brillant, fins i tot li semblava que somreia.
Però encara que la gavina pensava que la lluna no es fixava en ella, no era així. Tantes nits va observar aquell meravellós vol que la gavina li dedicava, que una nit la lluna li va parlar:
—Hola, gavina. Que bonic és volar.
La gavina va aturar el vol, i va quedar bocabadada suspesa a l’aire, no podia creure que la lluna per fi li parlava.
—Oh, lluna! Sí, sí que és bonic volar, però és més bonic tenir la teva bellesa.
—No, gavina. No sóc bella. El que veus és una il•lusió. Només sóc una esfera grisa que volta avorrida dins l’univers.
—No és veritat! De vegades te’n vas, i després d’unes nits, tornes. I la teva llum il•lumina l’aigua del mar, i apareix un camí d’estels, a voltes, blancs, a voltes daurats.
—Aquesta llum que veus, no és meva.
—Ah, no? I doncs, de qui és?
—És d’un amic.
—Jo no tinc cap amic que em doni llum —va dir la gavina, molt trista.
—No la necessites, gavina. Tu tens llum pròpia —va fer la lluna.
La gavina desconcertada va tornar al grup. Feia molts dies que seguia la lluna i dubtava del que li havia dit.
—Pare, les gavines no tenen llum... I nosaltres tampoc.
—Com que no? Tots desprenem llum, Martina.
—I... On la tenim? Jo no la veig.
—La veuen els altres.
—Ah, si?
—Sí.
—I com sabré que els altres veuen la meva llum?
—Sempre que rebis un somriure.
—Pare, tu també tens llum, perquè m’has fet somriure.
—Ara, ja ho has entès.
—La lluna també somriu, Pare?
—I tant, cada nit li somriu al seu amic.
—I qui és l’amic de la lluna?
—El sol, Martina. Au, a dormir...
Work type Literary: Other
Tags cuento infantil
-------------------------
Registry info in Safe Creative
Identifier 1908161710266
Entry date Aug 16, 2019, 11:45 AM UTC
License All rights reserved
-------------------------
Copyright registered declarations
Author. Holder Roser Gomez Coto. Date Aug 16, 2019.
Information available at https://www.safecreative.org/work/1908161710266-conte-infantil-la-lluna-i-la-gavina-
/
Registration: 1908161710266
