En forma de carta tardana adreçada a la seva mare, un jove que va ser reclutat a la força com a nen soldat reconstrueix la memòria d’una infància trencada. Entre silencis, fang i ordres militars, recorda com el seu nom va ser esborrat i substituït per un malnom imposat, fins que un gest de resistència íntima li va retornar la veu. A través de fragments poètics i confessionals, el narrador revela el dolor d’haver crescut sense abraçades, sense escola, sense jocs, però també la força d’aferrar-se a una escletxa de llum, a una cançó, a la certesa que la seva mare continua dins seu.

El relat, de to líric i contingut, explora la tensió entre la pèrdua d’identitat i el poder de la memòria, entre el silenci imposat i la paraula recuperada. No és un testimoni de denúncia directa, sinó una evocació íntima que vol rescatar la dignitat d’aquells qui, enmig de la guerra, encara conserven la capacitat d’anomenar-se i d’imaginar un futur.