En una petita localitat costanera, una dona narra amb delicada honestedat el dia en què el mar va deixar de ser refugi per convertir-se en testimoni del dolor. Des de la vora és un relat confessional i profundament humà sobre el naufragi d’un caiac davant de la Restinga, i sobre les vides —visibles i invisibles— que aquell mar va carregar i va tornar marcades per sempre.

Des de la infància marcada pel silenci savi d’un pare pescador fins als dies en què el voluntariat es converteix en una manera de guarir el propi dolor, la narradora s’enfronta al límit entre l’esperança i la pèrdua. Entre cossos rescatats, mirades absents, dibuixos infantils i silencis que criden, sorgeix una reflexió íntima sobre el dol, la memòria i la responsabilitat de no oblidar.

Més que un testimoni d’una tragèdia, aquest relat és una abraçada narrativa a qui creua mars buscant vida. Una invitació a mirar sense por el dolor aliè, a quedar-se quan tot en nosaltres voldria fugir.

Perquè, a vegades, recordar és la forma més pura d’estimar.