Sobre la obra
(El tràgic final d'en Quim)
La nit era freda. El traster no era gran cosa, però sí molt millor que dormir al carrer. Els cent euros de lloguer que pagava per allò, més els trenta de quota mínima per poder fer servir el gimnàs ubicat molt a prop del garatge, sumaven totes les despeses fixes. Tot plegat cent trenta euros. Dels quatre-cents que rebia mensualment de l’Administració restaven dos-cents setanta. Amb aquests diners, en Quim, en primer lloc s’havia d’assegurar la beguda: whisky, cerveses i alguna ampolla de vi. Després, portar la roba a rentar i, finalment , carregar el mòbil per trucar als seus fills. Sabia que algun dia aconseguiria parlar amb ells. Sort que dinava a Càritas i que encara tenia alguna amistat que el convidava a esmorzar de tant en tant.
Ja no li quedava res, ni tan sols la guitarra, l’única cosa que li havia durat tota la vida, l’única cosa que s’havia estimat de veritat després de la mare, l’única cosa que l’acompanyava en hores d’atordiment per espantar dimonis i dibuixar aquella fada que l’entenia. Les fades existeixen, murmurava, però no son eternes, i s'esvaïa en el món d'encanteri que el tenia abduït, on era capaç de distorsionar totalment la realitat a través del folklore llatinoamericà, i la seva veu s’unia en la distància a la dels Gauchos 4, i cantava: «Si se calla el cantor, calla la vida, porque la vida, la vida misma es todo un canto...», i viatjava en el temps al seu món feliç, on tot era fàcil, on els desitjos esdevenien realitats, on ell era l’estrella, i la fada la seva mare.
Tanmateix, ja no tenia guitarra, l’havia venuda, com l’equip de música, com la Reflex Minolta i tots els accessoris, com la moto Laverda 1000, com la casa que va heretar dels pares. Ara tocava habituar-se als sis metres quadrats de zulu i a les dutxes del gimnàs.
Aquella tarda es va desplaçar a casa de la cosina de Terrassa. Volia que li guardés una maleta que contenia alguns records. Tot el que necessitava en el seu dia a dia, hi cabia en una bossa d'esport.
—Com va tot, Quim?
—No gaire bé. He hagut de deixar el pis compartit i llogar una habitació. M’hauries de guardar aquesta maleta uns dies fins que trobi feina i un lloc més ampli per viure.
—Déu meu Quim, quina feina has de trobar amb seixanta anys?, i amb la fila que fas. Si la teva mare aixequés el cap... Eres la nineta dels seus ulls.
—No comencis, Vicenta. No tinc ganes de sermons.
—Massa que et consentia!... Et polies tot el sou en capricis i a sobre et donava calés d’amagades del teu pare. Això no és estimar, això és malcriar! Tota la vida que has estat un informal i un inconstant. Mai no has valorat res, ni tan sols als teus fills. Jo havia d’entregar tot el que cobrava a casa com la majoria dels joves d’aquella època.
—Ja has acabat? Puc deixar la maleta o no?
—Au, va, posa-la sota l’escala. Vols prendre alguna cosa?
—Una cervesa fresqueta, si en tens.
—No en tinc d’alcohol, ja ho saps. Si vols, un suc de taronja o un cafè amb llet.
—Un cafè amb llet.
—Perfecte. Has de canviar el rumb de la teva vida o acabaràs malament. Creu-me, Quim, fas patir molt.
—Tinc alguna cosa a la vista. Una feina a Mallorca. Haig de fer l’entrevista demà, si m’agafen estaré a prop dels meus fills.
—Fills? Tu no en tens de fills. Mai no te n’has fet càrrec ni te n’has preocupat, i ara que són adults penses que et rebran amb els braços oberts? Sort en van tenir del teu pare, Déu l’hagi perdonat, que els hi anava enviant diners.
—Vull parlar amb ells. M’escoltaran i segur que entendran les coses.
—Vas begut, oi?
En Quim no va respondre la pregunta. Tampoc havia begut tant com perquè ho notés ningú, va pensar.
—Bé, me’n vaig Vicenta, que demà haig de matinar...
(rosergomez)
Imprimir información del registro
Información de la obra
Título El seu món feliç
(El tràgic final d'en Quim)
La nit era freda. El traster no era gran cosa, però sí molt millor que dormir al carrer. Els cent euros de lloguer que pagava per allò, més els trenta de quota mínima per poder fer servir el gimnàs ubicat molt a prop del garatge, sumaven totes les despeses fixes. Tot plegat cent trenta euros. Dels quatre-cents que rebia mensualment de l’Administració restaven dos-cents setanta. Amb aquests diners, en Quim, en primer lloc s’havia d’assegurar la beguda: whisky, cerveses i alguna ampolla de vi. Després, portar la roba a rentar i, finalment , carregar el mòbil per trucar als seus fills. Sabia que algun dia aconseguiria parlar amb ells. Sort que dinava a Càritas i que encara tenia alguna amistat que el convidava a esmorzar de tant en tant.
Ja no li quedava res, ni tan sols la guitarra, l’única cosa que li havia durat tota la vida, l’única cosa que s’havia estimat de veritat després de la mare, l’única cosa que l’acompanyava en hores d’atordiment per espantar dimonis i dibuixar aquella fada que l’entenia. Les fades existeixen, murmurava, però no son eternes, i s'esvaïa en el món d'encanteri que el tenia abduït, on era capaç de distorsionar totalment la realitat a través del folklore llatinoamericà, i la seva veu s’unia en la distància a la dels Gauchos 4, i cantava: «Si se calla el cantor, calla la vida, porque la vida, la vida misma es todo un canto...», i viatjava en el temps al seu món feliç, on tot era fàcil, on els desitjos esdevenien realitats, on ell era l’estrella, i la fada la seva mare.
Tanmateix, ja no tenia guitarra, l’havia venuda, com l’equip de música, com la Reflex Minolta i tots els accessoris, com la moto Laverda 1000, com la casa que va heretar dels pares. Ara tocava habituar-se als sis metres quadrats de zulu i a les dutxes del gimnàs.
Aquella tarda es va desplaçar a casa de la cosina de Terrassa. Volia que li guardés una maleta que contenia alguns records. Tot el que necessitava en el seu dia a dia, hi cabia en una bossa d'esport.
—Com va tot, Quim?
—No gaire bé. He hagut de deixar el pis compartit i llogar una habitació. M’hauries de guardar aquesta maleta uns dies fins que trobi feina i un lloc més ampli per viure.
—Déu meu Quim, quina feina has de trobar amb seixanta anys?, i amb la fila que fas. Si la teva mare aixequés el cap... Eres la nineta dels seus ulls.
—No comencis, Vicenta. No tinc ganes de sermons.
—Massa que et consentia!... Et polies tot el sou en capricis i a sobre et donava calés d’amagades del teu pare. Això no és estimar, això és malcriar! Tota la vida que has estat un informal i un inconstant. Mai no has valorat res, ni tan sols als teus fills. Jo havia d’entregar tot el que cobrava a casa com la majoria dels joves d’aquella època.
—Ja has acabat? Puc deixar la maleta o no?
—Au, va, posa-la sota l’escala. Vols prendre alguna cosa?
—Una cervesa fresqueta, si en tens.
—No en tinc d’alcohol, ja ho saps. Si vols, un suc de taronja o un cafè amb llet.
—Un cafè amb llet.
—Perfecte. Has de canviar el rumb de la teva vida o acabaràs malament. Creu-me, Quim, fas patir molt.
—Tinc alguna cosa a la vista. Una feina a Mallorca. Haig de fer l’entrevista demà, si m’agafen estaré a prop dels meus fills.
—Fills? Tu no en tens de fills. Mai no te n’has fet càrrec ni te n’has preocupat, i ara que són adults penses que et rebran amb els braços oberts? Sort en van tenir del teu pare, Déu l’hagi perdonat, que els hi anava enviant diners.
—Vull parlar amb ells. M’escoltaran i segur que entendran les coses.
—Vas begut, oi?
En Quim no va respondre la pregunta. Tampoc havia begut tant com perquè ho notés ningú, va pensar.
—Bé, me’n vaig Vicenta, que demà haig de matinar...
(rosergomez)
Tipo de obra Literaria: Otros
Etiquetas contes per a adults
-------------------------
Información de registro en Safe Creative
Identificador 2004303830775
Fecha de registro 30 abr. 2020 18:33 UTC
Licencia Todos los derechos reservados
-------------------------
Declaraciones de autoría y derechos inscritas
Autor. Titular Roser Gomez Coto. Fecha 30 abr. 2020.
Autor. Titular Roser Gomez Coto. Fecha 30 abr. 2020.
Información disponible en https://www.safecreative.org/work/2004303830775-el-seu-mon-felic
/
Registro: 2004303830775
